Era el vespre d'un calurós dia d'estiu. Dormia a la platja mentre el mar li cantava una cançó. Els acords d'una vella guitarra la transportaven molt enllà; aquelles notes, aquell so únic de l'instrument de sis cordes... Viatjava saltant de mesos en mesos sense un ordre concret, com tants cops havia fet. Però aquest cop no sabia on anirien a parar els seus pensaments.
Sentia l'olor de mar, les ones, sentia que li pujava l'estómac mentre queia a l'aigua després de llençar-se d'unes roques... Se li barrejaven converses de msn amb una catedral ortodoxa, riures i nines, neu, fred, pastissets,... Es trobava en un cotxe parlant amb algú que estimava molt i de qui havia estat allunyada tant de temps, sent conscient que les coses tornarien a ser com abans, que les ferides es curen... Somniava que viatjava a un país llunyà, que trepitjava un jardí curiós amb una vaca de figura, i allà s'hi estava com a casa... Sentia lladrar i el soroll d'una porta que es movia, notava aquella sensació d'intranquil·litat desitjant tornar-la a sentir... I de cop tenia fred i recordava unes fotografies fetes en màniga curta sota un bon sol de març. Reia, estava feliç per aquella primavera que volia començar. Qui havia de dir que uns dies després nevaria! I molt menys el que allò comportaria...
Recordava tants exàmens estudiats, tantes històries escrites, tantes passejades, tantes llàgrimes només vistes per aquells ulls de color ambre! Feia mesos que no els veia, però els tenia presents, igual que tenia presents els seus moviments, la seva complicitat, la seva escalfor. Com ho trobava a faltar! I quan li queien llàgrimes recordava el dia que el nexe s'havia fet tan i tan fort. Aquell dia també plorava, havia sortit al jardí, de nit, després de tornar de passar uns grans dies de vacances i trobar-se amb aquella amarga notícia. Es recolzava a la paret i ell s'hi va estirar ben a prop, amb el cap sobre la seva falda. Ella l'acaronava. Compartien la tristesa... Després d'aquella nit tot va canviar. Van passar uns anys abans no es van separar altra vegada, com havia passat tant de temps enllà. Aquest cop creia que seria per sempre... Ja no tenia fred, ara estava tapada al llit, però sentia una respiració molt forta. Cada cop s'enlentia més i allò la va fer adormir-se per tornar-se a despertar de cop i amb un gran dolor.
Va obrir els ulls com si alguna cosa l'hagués despertat. Va veure que damunt d'ella ja no hi havia el color taronjat del capvespre, sinó una manta d'estels. De tots ells en destacava un; una estrella que brillava amb força. Potser aquest cop també estava escoltant els seus pensaments i els seus somnis, com sentia que havia fet sempre. No li calia escriure, ni parlar, amb un somriure n'hi havia prou per saber que la música de la guitarra aquell cop l'havia portat fins al fons del cor, fins a l'espai de l'enyorança. Va sentir lladrar al seu costat. El seu cadell reclamava l'atenció que feia estona que no li donava. La vida continua, sabent, però, que els que has estimat mai s'obliden de tu i és per això que has de donar tot el que tens sense por a què algun dia es perdi. La màgia mai es perd. Va tornar a mirar el cel en aquell punt concret. Era l'estrella del ca; era Sirius.
