La banqueta visitant (III)

Encara no he assimilat tot el que ha passat aquests darrers mesos. Escric avui la tercera part d’aquesta petita història de sentiments de la meva vida, però aquestes paraules no veuran la llum fins d’aquí uns dies, quan la temporada estigui ja tancada, quan s’hagi acabat i tot hagi quedat enrere, per poder dir realment el que vull a cadascuna de les persones que m’han acompanyat.

Han sigut uns mesos esportivament durs, però ens han fet tan fortes que, al final i sense haver de compartir res més amb ningú que no em vingui de gust, haig de donar les gràcies a les que dia rere dia s’han encarregat d’enfortir-nos a base de cops, de males paraules, de males passades que al final no ens importaven. Gràcies a qui em va atacar des del primer moment; he aconseguit gaudir de la temporada ignorant-la i fent la meva feina quan me l’han deixada fer. Gràcies a qui diu que li tinc enveja; si això l’ha fet sentir més important i jugar al seu màxim nivell, bé per a ella. D’enveja, només en tinc a qui considero per sobre meu, i no és el cas. Gràcies a qui agafava forces quan em veia davant defensant-la i al final acabava abatuda a terra buscant on podia haver-se fet mal; m’ha fet agafar confiança en la meva capacitat de defensa. Gràcies a qui no s’assabenta ni entén mai res a la primera ni del dret; la meva paciència ha assolit nous nivells. Gràcies a qui se li han apujat els fums juntament amb els minuts; s’ha acabat de descobrir i així me n’enduc la imatge real. Els seus noms? Ni calen. Llegint el que he escrit se’m dibuixa un somriure i això és el que compta.

Gerard, sí, això va per a tu. Crec que ja t’ho vaig dir en el seu moment, però per si de cas, vull que sàpigues que et vaig respectar fins l’últim moment, que et defensava, que era conscient de la difícil situació en què et trobaves, que estar entre l’espasa i la paret amb sentiments pel mig no ha de ser gens fàcil, que sé que a la teva manera volies fer algun canvi... fins que vas tirar la tovallola. Si tenies a mig equip recolzant-te, per què no vas trobar la força que et calia? No em penedeixo d’haver parlat amb tu. Tenint en compte tot el que va desencadenar, i el que he hagut d’aguantar, ho tornaria a fer si seguís creient que era pel meu bé, pel teu i pel de l’equip. La culpa d’aquesta temporada no és tota teva, no en la major part almenys. Espero que tinguis més sort i caràcter en la propera temporada amb els teus equips. Estàs ben acompanyat per a aconseguir-ho, no ho desaprofitis.

Víctor, et toca a tu. També t’ho he dit ja en més d’una ocasió, però gràcies! Gràcies per agafar un equip com aquest, pel repte, la paciència i la mà esquerra que calia. Gràcies per la teva imparcialitat, per ser capaç d’obrir els ulls i no quedar-te amb la primera impressió. La teva feina ha fet que tornéssim a agafar embranzida, que aguantéssim el que quedava, que penséssim en una propera temporada molt millor mentre aquesta acabava. Els resultats no han sigut gaire bons, però ho hem intentat i ens sap greu per tu quan les coses no han sortit com voldríem. De vegades no cal una gran experiència passada, sinó creure en una que estigui per venir. No dubtis. Fes el que sentis.

Vane, gràcies per desmarcar-te i veure’ns menys males persones del que volien fer creure. Saps que et volem al grup, a l’equip, com una més, que apreciem el teu joc, que la confiança i el físic es recuperen, i que ets capaç d’aportar molt més del que penses. Espero poder-te seguir d’aprop i defensar-te molts entrenaments més. Com a persona, encara ets millor!

Noies! Ja us toca! Què us dic a vosaltres? Què difícil és escriure-us unes paraules! Us estimo molt, ho sabeu oi? Sense vosaltres aquesta temporada segurament no l’hagués acabada. Som molt més que un equip, som amigues, potser dolentes i independents, però plenes d’energia i unides, capaces de posar la mà al foc si no hi ha secrets. Crec que en aquests moments ja som conscients de tota la força que hem aconseguit, i que d’aquí uns mesos pensarem en el que hem passat i somriurem al veure que ens han fet un favor, que som molt més fortes, que estem més convençudes que el que volem és jugar a bàsquet, que cada cop sabem més el que volem i el que no. He sigut la vostra confident, per dir-ho d’alguna manera, quan necessitàveu parlar i us agraeixo la confiança. He intentat seguir positiva i que no m’afectés, perquè així m’ho havia proposat. Crec que ho he aconseguit, però ara necessito uns dies de desconnexió per tornar a començar. Sé que m’enteneu i que sabeu que estaré sempre disposada a escoltar-vos i comentar la jugada, una per una, totes alhora o com vulgueu! La meva força ve de vosaltres. Ahir vam acabar la lliga; ens retrobem la setmana que ve!

Finalment, toca parlar de mi. Aquesta és l’última banqueta visitant que escric. Ja no té sentit, perquè em sento més local que mai, feliç i tenint el timó de la meva vida entre les mans. Enrere han quedat 7 anys negres. Sento que m’he recuperat, que m’he retrobat, que la felicitat ha tornat del llarg viatge que havia emprès. Sóc feliç, molt feliç, i a mesura que avancen els mesos me n’hi sento més. Em sento plena. Em miro al mirall i torno a reconèixer els ulls que hi veig, aquests ulls de color mel verdós, aquests que ara somriuen i que fa mesos que no ploren i es transformen en marrons. Em miro i sento que tota la força que havia necessitat, ara la puc guardar i anar-la traient en petites porcions. Sento que he hagut de canviar molt durant aquests anys, però que he recuperat la meva essència, que estic preparada per jugar i arriscar-me sense por de caure. És el moment de fer-ho.

I és per tot això que acabo valorant la temporada positivament, pel que he viscut a nivell personal i per l’enfortiment a nivell de grup, i donant les gràcies a un club que s’ha preocupat pel nostre equip i per cadascuna de nosaltres. A principi de temporada sabia que em sentiria com a casa, però això ha sigut molt més. Ara em sento a casa i més local que mai, sense ganes de deixar aquest club per poc que pugui, per rendir al màxim i tornar una mica del que m’ha donat. Qui diu que les segones parts mai són bones? Hi volia tornar i aquí estic! Espero que per molt de temps més pugui cridar ben fort: 1, 2, 3, Cervelló!

Paper i boli

Que pari tot! No em puc concentrar, la feina no avança, la música em distreu i m’acompanya alhora. L’únic que vull és agafar paper i boli i començar a escriure el que em surti. Res de tecnologia. Deixo l’ordinador, aparto el mòbil, apago la música i em faig cas per escoltar-me. Què em passa?

Silenci... I dins meu un remolí de sentiments que cada cop em costa més de controlar i que sé que difícilment sabré descriure i que m’entenguin. S’acosta el final de curs, el final de temporada, i tot el que això implica. Estic nerviosa. El cansament acumulat, les classes continuades, alumnes que ja no vindran, altres que apareixeran a últim moment, coses per preparar, etc. A la clínica tot continuarà igual (o millor). Al bàsquet... bé, millor deixem el tema per a un altre moment. La tercera part de la banqueta visitant arribarà aviat, un cop acabat tot.

I entre tants sentiments noto una força, una energia, una empenta que no em deixa parar quieta i que em faria córrer per la muntanya i cridar ben fort. Una força que, tant positiva com pot arribar a ser, pot tornar-se negativa al primer canvi. Perquè sóc tan feliç que el mínim desequilibri imprevist es transforma en una bomba d’energia a punt d’explotar, perquè la impulsivitat em guanya i perquè aquests dies el cor ha pres el control.

Necessito que estiguem bé. Necessito saber que el sobreesforç que estem fent no ens està passant factura transformant-se en fragilitat. Sé que aguantarem l’últim tram i que després podrem parlar més amb calma, però no vull que sigui a un preu massa elevat que ens hagi desgastat. Sento que us voldria veure cada dia, entrenar cada dia, per seguir convencent-nos que podem i que aguantarem. Vosaltres sou una part important de la meva felicitat i no pas precisament pel que vivim en pista. Em sap greu que aquesta impulsivitat guanyi terreny en alguns moments i l’intento controlar. Segur que m’enteneu. I em sap greu.

Espero poder seguir-vos explicant moltes coses a les voltes de reconeixement, arribar a entrenar amb un somriure i concentrar-me en el bàsquet i no en altres coses, encara que això impliqui no sentir alguns comentaris del míster jejeje però ja sé que esteu aquí per fer-m’ho arribar uns quants cops. Queda poca temporada i poc curs i tot s’anirà destensant al meu voltant. Les situacions es relaxaran i arribarà el moment d’entrenar amb més ganes que mai, arribant puntual sense haver de córrer, gaudint de cada jugada en equip. Deixem que arribi. I que la felicitat no marxi. Qui hagi de triar, ho farà bé. Sí que et volem! :)

Recorda

Quan sentis que els problemes t'ofeguen, que les llàgrimes volen guanyar la partida, que el que t'omplia ha deixat de fer-ho, que no tens el temps que voldries per cuidar-te a tu mateix... No deixis de mirar més enllà, mantingues els peus al lloc, somnia i no miris gaire al buit, doncs diuen que si el mires massa, el buit acaba mirant dins teu. Recorda-ho. Però quan sentis que els problemes han marxat, quan dins teu només sentis el teu propi riure, quan torni a omplir-te el que sempre ho havia fet, quan tinguis temps pels teus i per a tu mateix... Recorda-ho encara més. No deixis de mirar més enllà, mantingues els peus al lloc i no miris gaire la plenitud, no fos cas que passi el mateix que amb el buit i t'absorbeixi. No oblidis d'on vens, viu la felicitat i que qui tinguis al costat contribueixi en augmentar-la. La resta, que quedi al buit. Aixeca el cap i gaudeix del paisatge que tens davant i fins a l'horitzó infinit. 

***No parís mai de somniar i Sigues feliç!***

Albert C.

Ja fa dos anys d'aquella trista notícia. Una trucada, una sospita, la confirmació de tot i un món esfondrant-se al voltant. Adéu a una part de la infantesa que havíem guardat fins llavors. Un cop molt dur de la vida, recordant-nos que no som res, que lluitem constantment pels grans somnis i al final no sabem com ho aconseguirem. 

Han passat els anys, dos anys que semblen pocs, 730 dies que semblen molts, i ja m'he conscienciat que et trobaré a faltar per sempre. Que el teu nom m'envolta cada dia, que quan el sento, ni que sigui una petita part de segon, apareixes somrient al meu cap. Que ningú arreglarà el món en uns pocs minuts com fèiem nosaltres en cada sopar. I que per sempre més pujar en un avió serà estar més a prop teu. 

Poc a poc les llàgrimes s'han convertit en somriures al recordar-te, però això no ha evitat que avui hagi sigut un dia trist. Podran passar els anys, però seguiré sentint la teva veu cada cop que algú pronunciï un "cuida't molt". Hi ha coses que van marxar amb tu, però altres les vas deixar per sempre. Gràcies!

El valor de les paraules

Quantes combinacions de lletres podem arribar a crear amb el nostre abecedari? Quantes d’elles prenen significat i estan associades al que volem determinar? Aquestes són les paraules. Són les combinacions a les que hem donat un valor.

D’aquesta manera, i un cop les necessitats bàsiques d’expressar les coses materials per comunicar-nos queden cobertes, les paraules s’obren per intentar expressar els sentiments, els pensaments, per alliberar el que passa per la ment i volem que l’altra gent sàpiga. Però, per què alguns pensaments queden recollits per sempre i altres ni tan sols han passat de ser un petit tros de paper que ningú més que l’autor ha llegit? Qui determina la importància d’aquelles paraules? L’autor, en crear-les, busca expressar-se, compartir, empatitzar,... Qui realment fa augmentar de dimensió el que un autor posa per escrit és el lector.

Quan escric, la majoria de vegades ho faig per a mi. Si alguna vegada escric per a algú, aquesta persona ho sap, perquè ho poso de manifest, perquè entre les paraules que per altres només formen part del text hi ha claus de petites o grans històries que sé que em connectaran directament amb la persona a qui va dirigit. Penjo alguna de les coses que escric (no totes) per la confiança que us tinc i em teniu, perquè no sou pocs els que m’heu demanat que ho comparteixi perquè us agrada llegir-ho. Però, si us fixeu, si em coneixeu, si sou capaços de veure més enllà que paraules mitjanament ordenades, us adonareu que mai he fet servir les paraules per encarar-me amb ningú. Perquè “encarar-se” és això, és dir les coses a la cara, és no escriure o actuar d’una manera i després dir altres coses que no són veritat o, simplement, no fer interpretacions subjectives alentades per una suposada raó social.

Les paraules no ho expressen tot amb claredat; ni són importants en escriure-les, ni s’entenen per a tothom igual. Cadascú se’n fa una idea segons el que rep o el que creu que l’autor vol expressar. O potser segons el que vol que l’autor expressi per poder llavors contraatacar... Massa retorçat? A mi ja no em sorprèn res. No m’agrada que s’aprofitin els meus pensaments i opinions, i recalco “meus”, per a jutjar-me o posar-me etiquetes oportunistes, però encara menys que s’expandeixin i es considerin “nostres”, és a dir, de la gent que m’envolta i m’estima. Que els que jo estimo, per a mi són intocables i, si algun dia volguéssim compartir un escrit, no me n’apropiaria l’autoria.   

Però bé, com ja he dit, el valor que poden prendre les paraules depèn del lector. I si el lector dóna importància a les meves, em fa sentir important. Llàstima que, de vegades, no sigui justament això el que busqui quan ho llegeix... Ho sento per ell, doncs.

Pel que fa a mi, un foc sense llenya s’acaba extingint per ell sol, no cal ni dedicar-hi esforços. Però si algú vol saber realment què vull dir quan escric, pregunteu-m’ho abans de fer-ne anàlisis subjectives que puguin influir en d’altres persones. Que per a mi, encarar-me, vol dir intercanviar opinions mirant-nos als ulls. Aquest és el valor que jo li dono a aquesta paraula. Cadascú que li doni el seu. 

La vida es una obra de teatro que no permite ensayos

Fa molt de temps que aquestes paraules m'acompanyen i fa unes setmanes vaig descobrir que darrera s'hi amagava un text de Charles Chaplin molt inspirador. El comparteixo amb vosaltres.

La vida es una obra de teatro que no permite ensayos. Por eso, canta, ríe, baila, llora y vive intensamente cada momento de tu vida antes que el telón baje y la obra termine sin aplausos.

¡Sonríe! Pero no te escondas detrás de esa sonrisa, muestra aquello que eres, sin miedo, existen personas que sueñan con tu sonrisa, así como yo.

¡Vive! ¡Intenta! La vida no pasa de una tentativa, ¡ama! ama por encima de todo, ama a todo y a todos.

No cierres los ojos a la suciedad del mundo, no ignores el hambre, olvida la bomba atómica, pero antes haz algo para combatirla, aunque no te sientas capaz.

¡Busca! Busca lo que hay de bueno en todo y todos, no hagas de los defectos una distancia, y si, una aproximación.

¡Acepta! La vida, las personas, haz de ellas tu razón de vivir.

¡Entiende! Entiende a las personas que piensan diferente a ti, no las repruebes.

¡Mira! Mira a tu espalda, cuantos amigos… ¿Ya hiciste a alguien feliz hoy? ¿O hiciste sufrir a alguien con tu egoísmo?

¡No corras! ¿Para qué tanta prisa? Corre apenas dentro de ti.

¡Sueña! Pero no perjudiques a nadie y no transformes tu sueño en fuga.

¡Cree! ¡Espera! Siempre habrá una salida, siempre brillará una estrella.

¡Llora! ¡Lucha! Haz aquello que te gusta, siente lo que hay dentro de ti.

Oye… Escucha lo que las otras personas tienen que decir, es importante.

Sube… Haz de los obstáculos escalones para aquello que quieres alcanzar, pero no te olvides de aquellos que no consiguieron subir en la escalera de la vida.

¡Descubre! Descubre aquello que es bueno dentro de ti, procura por encima de todo ser gente, yo también voy a intentar.

Ahora ve en paz. Yo preciso decirte que… te adoro, simplemente porque existes.

Charles Chaplin

Pensaments al vaixell

És hora de tornar, de fer aquest viatge sola i pensar en tantes coses i no pensar en res. M’agrada fer-lo cada vegada després de les vacances. Crec que és el meu moment per parar, per arrencar, aquest “limbo” entre el passat i el que vindrà en el futur. I el present és navegar, només navegar, deixar-me portar sobre el mar i dins meu. És hora d’escoltar el cor i la ment; és hora que el món quedi en silenci...