L'estrella i la felicitat

(…)

- Per què somrius? – preguntà l’estrella.
- Doncs, perquè sóc feliç – respongué el nen.
- I què significa ser feliç? – tornà a preguntar l’estrella.
- Ser feliç significa que tens felicitat.
- Felicitat? Què és la felicitat?

El nen es quedà pensant. Què era realment la felicitat? Li havien explicat què eren les coses; havia après a llegir i a escriure; havia entès que una llàgrima significava tristor i un somriure, alegria... Però, ben mirat, ningú li havia explicat mai què era la felicitat.

- La felicitat és... És quan estàs content, quan et sents lliure, quan fas el que tens ganes de fer, quan estimes, quan t’estimen, quan somrius sense amagar res, quan...
- Quan tens llum també ets feliç? – preguntà l’estrella, veient que els ulls del nen s’il•luminaven a cada frase que afegia.
- Sí, quan tens llum també suposo. 

Es van quedar mirant. Els ulls del nen reflectien la llum de la petita estrella que, sense adonar-se’n, havia anat augmentant d’intensitat. L’estrella el mirava embadalida pensant que tothom, igual que ella, podia desprendre llum. I el nen l’observava pensatiu, recordant petites converses d’adults. Si les llàgrimes també podien ser d’alegria i els somriures podien estar plens de tristor i nostàlgia, la llum podia ser perfectament de felicitat.

- Llavors, - digué l’estrella tornant al nen dels seus pensaments – jo també sóc feliç.
- No, petita estrella, tu no pots ser feliç. Tu no pots sentir. Ets només una bola de gas que algun dia s’apagarà. Ets un punt de la negra nit plena de somnis i esperances. Ets la llum dins la foscor. Ets la pols més màgica del nostre món. Tu, estrelleta, ets la meva felicitat. Puja ben amunt al cel, il•lumina’m cada nit, perquè jo et buscaré per tornar a parlar amb tu. I passaran els anys i viuràs més que jo, però els meus fills et seguiran buscant i picant l’ullet cada nit abans d’anar a dormir. Perquè tu, plena de llum, guardaràs la felicitat de tothom que et miri i seràs confident dels somnis més purs. I estigues segura que, passi el que passi, sempre que miri al cel, somriuré.
- Veus? Sóc feliç. 

El nen la mirà perplex. No havia entès res, la petita estrella. Seguia amb la idea de poder ser feliç i no l’havia escoltat.

- Estrella...No m’has entès, oi?
- Sí, però ets tu el que no m’entens a mi. Sóc el que vull ser. Tinc llum, tinc somnis, tinc màgia, tindré un somriure teu cada nit,... Sóc lliure, m’estimes i somric sincerament. Però pensaràs en mi, allargaràs la mà i no em podràs agafar fins que jo torni al teu costat. Tens raó, sóc la felicitat i, per això, sóc feliç.

Someone... You

Someday, somewhere, after sometime, someone will touch my life. It will be unexpected, amazing, surprising, gradually or suddenly. I’ll not really be expecting it, I’ll not really be thinking about it. But you’re going to appear to return me the magic I’d lost, the light which was light off, the smile I’d sometime got, the tears I’d ever shed and you had collected carefully, far from me, waiting for this day. 

It will be then when I’m going to understand all I feel in me. You’re going to save me from this loneliness, from this sadness, from these fears onetime I felt. Your hands will warm me, your hugs will protect me, your smile will light me and your words will love me. 

And then, “some” will be “our”. Our day, our place, our time,… and YOU.

Sometimes I think you’re already here, near me. Sometimes I think you’re still so far. I don’t know, and probably it would be different I’m explaining. Maybe. It doesn’t matter. What only matters are you. You and me.


Fa més de dos anys que vaig escriure això. M'he posat a llegir coses que no havia de llegir i, finalment, m'he trobat amb aquest petit escrit que m'ha fet oblidar el que sentia llegint tota la resta. Amors, amistats,... tot es va perdent, però queda l'esperança de l'amor més pur, el que el teu cor sent ignorant el que hi ha al seu voltant.