Ja fa dos anys d'aquella trista notícia. Una trucada, una sospita, la confirmació de tot i un món esfondrant-se al voltant. Adéu a una part de la infantesa que havíem guardat fins llavors. Un cop molt dur de la vida, recordant-nos que no som res, que lluitem constantment pels grans somnis i al final no sabem com ho aconseguirem.
Han passat els anys, dos anys que semblen pocs, 730 dies que semblen molts, i ja m'he conscienciat que et trobaré a faltar per sempre. Que el teu nom m'envolta cada dia, que quan el sento, ni que sigui una petita part de segon, apareixes somrient al meu cap. Que ningú arreglarà el món en uns pocs minuts com fèiem nosaltres en cada sopar. I que per sempre més pujar en un avió serà estar més a prop teu.
Poc a poc les llàgrimes s'han convertit en somriures al recordar-te, però això no ha evitat que avui hagi sigut un dia trist. Podran passar els anys, però seguiré sentint la teva veu cada cop que algú pronunciï un "cuida't molt". Hi ha coses que van marxar amb tu, però altres les vas deixar per sempre. Gràcies!
