Fa uns dies vaig tornar a jugar al pavelló on havia jugat durant les últimes temporades, on havia trobat un gran grup, on havia sentit una unió i un equip de definició de diccionari (tot i no ser ningú igual). Aquest cop hi vaig tornar com a visitant. La nit anterior hi vaig donar moltes voltes. Pensava que al vestidor no m’hi trobaria aquell grup, sinó l’actual; quantes converses sota l’aigua freda de la dutxa! Pensava en com s’havia anat forjant l’equip on vaig ser de les últimes en arribar, i en com havíem estat unides quan les coses no anaven gaire bé, més enllà dels resultats dels partits. Però el que més em va xocar va ser pensar que seuria a l’altra punta del pavelló, a la dreta de la taula, al lloc dels rivals. Mai havia pensat com es veia la pista des d’allà. L’endemà ho vaig poder comprovar. Era una perspectiva rara, estranya per a mi. Tan estranya com veure el color verd i saber que jo jugava de groc; tan estranya com veure jugar des de les grades part del grup; tan estranya com sentir-les després a elles a les grades i jo estar a la pista. Davant meu no hi havia el meu antic equip, no hi havia aquella gent; només hi quedava una amiga jugant amb el seu actual equip. Vaig sentir nostàlgia. Vam jugar el partit i vaig tornar a casa. L’únic que em quedava d’aquella època era el meu 9, la meva part esportiva.
Un cop a casa vaig adonar-me que d’un temps ençà estic veient la vida des de la banqueta visitant. Tot ha donat un tomb, tota la meva vida ha canviat de perspectiva. Aquesta nit em torno a quedar mestressa de casa amb els meus germans, com fa dos anys, però amb un propòsit totalment diferent. Aquest cop m’hi quedo feliç, i no m’importaria estar sola 6 mesos. D’aquí una setmana me’n vaig al meu refugi, el veuré per primer cop a l’hivern i espero que sigui la primera de moltíssimes visites. Com canvien les coses en el temps, que de vegades sembla etern i de vegades només segons! Ara veig a gent que ho està passant malament i recordo el seu caliu quan jo patia. M’agradaria tornar-los tot l’amor i recolzament que em van donar. No sé quantes abraçades, petons i paraules calen, però vull que sàpiguen que estic aquí per tot. Que potser estic a la meva banqueta visitant particular, però que per jugar un partit calen les dues parts, i que amb molt de gust els hi faré lloc al banc perquè seguin al meu costat quan les coses tornin a canviar. Perquè, d’una banda, les nits poden ser molt llargues, però mentre no surt el Sol tenim les estrelles per somniar. I per l’altra, no calen espelmes màgiques per transportar-nos i estar a prop dels qui més estimes, tot i que de vegades físicament serien útils. Només cal pols d’estrella i recordar que el cel n’està ple i les nits mai són fosques del tot.
Per a tots ells: No pareu mai de somniar i Sigueu feliços!
