Dolça i amarga

Porto molts dies volent escriure i no trobant el moment. De fet, porto així des del 24 de desembre. Volia parlar de les festes de Nadal, de com han canviat les coses, de la barreja de sentiments en la qual per primer cop en molts anys guanyava la felicitat. Però mentre buscava un forat per escriure entre tant de menjar, van anar passant els dies i em vaig trobar a cap d'any.

El dia 1 em van donar una mala notícia. Algú a qui estimo havia perdut un ésser estimat en qüestió d'hores: l'Ana. Va ser un cop fort, molt fort. Sé que per ella ho va ser més, però jo, a aquelles hores de la nit, vaig ser incapaç de poder anar a dormir. Recordo estar veient la televisió i de cop no saber què veia. Seguia en funcionament, però ni idea del que hi sortia. Només sé que van anar passant les hores, pensant en l'Ana, i pensant en mi mateixa i la meva família. El següent que va passar a casa meva en aquelles hores tampoc hi va ajudar. El resultat va ser una nit sense dormir.

L'Ana ha sigut algú important, sobretot d'un any ençà. Les dues hem patit amb la família, a estones recolzant-nos una en l'altra, a estones sense saber ni on recolzar-nos perquè no sabíem qui de les dues estava en una situació més complicada. Però parlar amb ella sempre m'ha alleujat. Aquella nit no sabia ni què dir-li. Pensava en què m'agradaria que em diguessin a mi, però les coses no funcionen així. Mai saps què voldries sentir. Potser no voldries sentir res.

És tan efímera la vida! I estem tan acostumats a viure-la com si res, que no ens adonem del regal que tenim cada dia, i del complicat que és mantenir-se viu amb tots els nostres mecanismes que funcionen com un engranatge perfecte durant anys. Només hi pensem quan la maquinària s'espatlla i, si l'arreglem, tornem a no pensar-hi fins que torna a funcionar malament.

La vida és dolça i amarga. És per això que aquests dies els penso gaudir al màxim, amb gran companyia i després d'una dura època d'exàmens. Espero poder mirar al cel i contemplar les estrelles que aquests dies només m'he pogut imaginar, respirar l'aire pur de l'exterior, i si cal mullar-nos, doncs ens mullarem!

Volia dedicar-li aquesta entrada a l'Ana perquè s'ho mereix, perquè és una lluitadora, perquè costa molt estar lluny de la família quan les coses no van bé, i costa tornar a marxar per acomplir desitjos quan el que voldries és desvetllar-te prop d'ell. I perquè m'hagués agradat estar més a prop d'ella i no tan capficada amb els exàmens, però són uns dies difícils per mantenir el contacte amb la gent. Espero que les poques paraules que t'he pogut dir t'hagin servit, encara que només sigui una mica. Avui és un dia especial, mira al cel, busca entre les estrelles i sabràs quan l'hauràs trobat. Perquè les nits poden ser molt llargues, però mentre no surt el Sol tenim les estrelles per somniar i, sobretot, per estimar.