4.9

Aquest text el tenia guardat des de feia uns quants mesos. Després de veure el desastre de notes d'Higiene (i per a alguns també d'altres assignatures), el deixo aquí per animar al personal.

"Some people think that perfection does not really exist. I don’t agree. Maybe score 10 it’s impossible or very rare, but even so who reach that could not be perfect.

In this life, many people live scoring 4.9 in every day they pass, and perhaps they think they’re little, insignificant. That’s not true. Behind 4.9 there are the most valuable people. They have all to reach perfection: dreams, strength, efforts, smiles, tears, pain, hope, happiness, loneliness, light, darkness, peace,… ‘Cause they know they can always reach more."

L'estrella i la felicitat

(…)

- Per què somrius? – preguntà l’estrella.
- Doncs, perquè sóc feliç – respongué el nen.
- I què significa ser feliç? – tornà a preguntar l’estrella.
- Ser feliç significa que tens felicitat.
- Felicitat? Què és la felicitat?

El nen es quedà pensant. Què era realment la felicitat? Li havien explicat què eren les coses; havia après a llegir i a escriure; havia entès que una llàgrima significava tristor i un somriure, alegria... Però, ben mirat, ningú li havia explicat mai què era la felicitat.

- La felicitat és... És quan estàs content, quan et sents lliure, quan fas el que tens ganes de fer, quan estimes, quan t’estimen, quan somrius sense amagar res, quan...
- Quan tens llum també ets feliç? – preguntà l’estrella, veient que els ulls del nen s’il•luminaven a cada frase que afegia.
- Sí, quan tens llum també suposo. 

Es van quedar mirant. Els ulls del nen reflectien la llum de la petita estrella que, sense adonar-se’n, havia anat augmentant d’intensitat. L’estrella el mirava embadalida pensant que tothom, igual que ella, podia desprendre llum. I el nen l’observava pensatiu, recordant petites converses d’adults. Si les llàgrimes també podien ser d’alegria i els somriures podien estar plens de tristor i nostàlgia, la llum podia ser perfectament de felicitat.

- Llavors, - digué l’estrella tornant al nen dels seus pensaments – jo també sóc feliç.
- No, petita estrella, tu no pots ser feliç. Tu no pots sentir. Ets només una bola de gas que algun dia s’apagarà. Ets un punt de la negra nit plena de somnis i esperances. Ets la llum dins la foscor. Ets la pols més màgica del nostre món. Tu, estrelleta, ets la meva felicitat. Puja ben amunt al cel, il•lumina’m cada nit, perquè jo et buscaré per tornar a parlar amb tu. I passaran els anys i viuràs més que jo, però els meus fills et seguiran buscant i picant l’ullet cada nit abans d’anar a dormir. Perquè tu, plena de llum, guardaràs la felicitat de tothom que et miri i seràs confident dels somnis més purs. I estigues segura que, passi el que passi, sempre que miri al cel, somriuré.
- Veus? Sóc feliç. 

El nen la mirà perplex. No havia entès res, la petita estrella. Seguia amb la idea de poder ser feliç i no l’havia escoltat.

- Estrella...No m’has entès, oi?
- Sí, però ets tu el que no m’entens a mi. Sóc el que vull ser. Tinc llum, tinc somnis, tinc màgia, tindré un somriure teu cada nit,... Sóc lliure, m’estimes i somric sincerament. Però pensaràs en mi, allargaràs la mà i no em podràs agafar fins que jo torni al teu costat. Tens raó, sóc la felicitat i, per això, sóc feliç.

Someone... You

Someday, somewhere, after sometime, someone will touch my life. It will be unexpected, amazing, surprising, gradually or suddenly. I’ll not really be expecting it, I’ll not really be thinking about it. But you’re going to appear to return me the magic I’d lost, the light which was light off, the smile I’d sometime got, the tears I’d ever shed and you had collected carefully, far from me, waiting for this day. 

It will be then when I’m going to understand all I feel in me. You’re going to save me from this loneliness, from this sadness, from these fears onetime I felt. Your hands will warm me, your hugs will protect me, your smile will light me and your words will love me. 

And then, “some” will be “our”. Our day, our place, our time,… and YOU.

Sometimes I think you’re already here, near me. Sometimes I think you’re still so far. I don’t know, and probably it would be different I’m explaining. Maybe. It doesn’t matter. What only matters are you. You and me.


Fa més de dos anys que vaig escriure això. M'he posat a llegir coses que no havia de llegir i, finalment, m'he trobat amb aquest petit escrit que m'ha fet oblidar el que sentia llegint tota la resta. Amors, amistats,... tot es va perdent, però queda l'esperança de l'amor més pur, el que el teu cor sent ignorant el que hi ha al seu voltant. 

Fosc

Hi ha qui diu que un animal de companyia és fàcilment reemplaçable; mai entendran el contrari. Quan estimes una persona, un animal, un lloc, no queda tapat per un nou record. Pots ser novament feliç després de pensar que no ho series, però això no significa que oblidis els somriures que havies tingut al seu costat. Qui sent de veritat, qui estima de veritat, mai oblida els bons moments passats. I això em fa pensar en tu.

9-10.2.11 ~ Un any sabent que no tornaràs, però que mai marxaràs. Lliure com sempre.

La banqueta visitant

Fa uns dies vaig tornar a jugar al pavelló on havia jugat durant les últimes temporades, on havia trobat un gran grup, on havia sentit una unió i un equip de definició de diccionari (tot i no ser ningú igual). Aquest cop hi vaig tornar com a visitant. La nit anterior hi vaig donar moltes voltes. Pensava que al vestidor no m’hi trobaria aquell grup, sinó l’actual; quantes converses sota l’aigua freda de la dutxa! Pensava en com s’havia anat forjant l’equip on vaig ser de les últimes en arribar, i en com havíem estat unides quan les coses no anaven gaire bé, més enllà dels resultats dels partits. Però el que més em va xocar va ser pensar que seuria a l’altra punta del pavelló, a la dreta de la taula, al lloc dels rivals. Mai havia pensat com es veia la pista des d’allà. L’endemà ho vaig poder comprovar. Era una perspectiva rara, estranya per a mi. Tan estranya com veure el color verd i saber que jo jugava de groc; tan estranya com veure jugar des de les grades part del grup; tan estranya com sentir-les després a elles a les grades i jo estar a la pista. Davant meu no hi havia el meu antic equip, no hi havia aquella gent; només hi quedava una amiga jugant amb el seu actual equip. Vaig sentir nostàlgia. Vam jugar el partit i vaig tornar a casa. L’únic que em quedava d’aquella època era el meu 9, la meva part esportiva.

Un cop a casa vaig adonar-me que d’un temps ençà estic veient la vida des de la banqueta visitant. Tot ha donat un tomb, tota la meva vida ha canviat de perspectiva. Aquesta nit em torno a quedar mestressa de casa amb els meus germans, com fa dos anys, però amb un propòsit totalment diferent. Aquest cop m’hi quedo feliç, i no m’importaria estar sola 6 mesos. D’aquí una setmana me’n vaig al meu refugi, el veuré per primer cop a l’hivern i espero que sigui la primera de moltíssimes visites. Com canvien les coses en el temps, que de vegades sembla etern i de vegades només segons! Ara veig a gent que ho està passant malament i recordo el seu caliu quan jo patia. M’agradaria tornar-los tot l’amor i recolzament que em van donar. No sé quantes abraçades, petons i paraules calen, però vull que sàpiguen que estic aquí per tot. Que potser estic a la meva banqueta visitant particular, però que per jugar un partit calen les dues parts, i que amb molt de gust els hi faré lloc al banc perquè seguin al meu costat quan les coses tornin a canviar. Perquè, d’una banda, les nits poden ser molt llargues, però mentre no surt el Sol tenim les estrelles per somniar. I per l’altra, no calen espelmes màgiques per transportar-nos i estar a prop dels qui més estimes, tot i que de vegades físicament serien útils. Només cal pols d’estrella i recordar que el cel n’està ple i les nits mai són fosques del tot.  

Per a tots ells: No pareu mai de somniar i Sigueu feliços!

Dolça i amarga

Porto molts dies volent escriure i no trobant el moment. De fet, porto així des del 24 de desembre. Volia parlar de les festes de Nadal, de com han canviat les coses, de la barreja de sentiments en la qual per primer cop en molts anys guanyava la felicitat. Però mentre buscava un forat per escriure entre tant de menjar, van anar passant els dies i em vaig trobar a cap d'any.

El dia 1 em van donar una mala notícia. Algú a qui estimo havia perdut un ésser estimat en qüestió d'hores: l'Ana. Va ser un cop fort, molt fort. Sé que per ella ho va ser més, però jo, a aquelles hores de la nit, vaig ser incapaç de poder anar a dormir. Recordo estar veient la televisió i de cop no saber què veia. Seguia en funcionament, però ni idea del que hi sortia. Només sé que van anar passant les hores, pensant en l'Ana, i pensant en mi mateixa i la meva família. El següent que va passar a casa meva en aquelles hores tampoc hi va ajudar. El resultat va ser una nit sense dormir.

L'Ana ha sigut algú important, sobretot d'un any ençà. Les dues hem patit amb la família, a estones recolzant-nos una en l'altra, a estones sense saber ni on recolzar-nos perquè no sabíem qui de les dues estava en una situació més complicada. Però parlar amb ella sempre m'ha alleujat. Aquella nit no sabia ni què dir-li. Pensava en què m'agradaria que em diguessin a mi, però les coses no funcionen així. Mai saps què voldries sentir. Potser no voldries sentir res.

És tan efímera la vida! I estem tan acostumats a viure-la com si res, que no ens adonem del regal que tenim cada dia, i del complicat que és mantenir-se viu amb tots els nostres mecanismes que funcionen com un engranatge perfecte durant anys. Només hi pensem quan la maquinària s'espatlla i, si l'arreglem, tornem a no pensar-hi fins que torna a funcionar malament.

La vida és dolça i amarga. És per això que aquests dies els penso gaudir al màxim, amb gran companyia i després d'una dura època d'exàmens. Espero poder mirar al cel i contemplar les estrelles que aquests dies només m'he pogut imaginar, respirar l'aire pur de l'exterior, i si cal mullar-nos, doncs ens mullarem!

Volia dedicar-li aquesta entrada a l'Ana perquè s'ho mereix, perquè és una lluitadora, perquè costa molt estar lluny de la família quan les coses no van bé, i costa tornar a marxar per acomplir desitjos quan el que voldries és desvetllar-te prop d'ell. I perquè m'hagués agradat estar més a prop d'ella i no tan capficada amb els exàmens, però són uns dies difícils per mantenir el contacte amb la gent. Espero que les poques paraules que t'he pogut dir t'hagin servit, encara que només sigui una mica. Avui és un dia especial, mira al cel, busca entre les estrelles i sabràs quan l'hauràs trobat. Perquè les nits poden ser molt llargues, però mentre no surt el Sol tenim les estrelles per somniar i, sobretot, per estimar.

He après

Hi ha moments a la vida que et sents sol, que veus que qui tenies a prop s'ha allunyat. No saps en quin moment la distància va començar, no saps si vas fer res mal fet, no saps si alguna paraula o algun gest insignificant per a tu va ser important per l'altra persona. Però potser creus que la distància no ha començat així, que no hi ha hagut un punt de partida, o que aquest punt no ha estat per culpa teva i era l'altra la persona que necessitava distanciar-se.

Aquest cop no m'amagaré darrera de frases impersonals. Jo m'he sentit així sovint. He sentit que estava sola, que quan volia tenir un amic al costat sabia que no podia disposar d'ell les 24 hores i havia de seguir endavant. He vist allunyar-se cada persona que ho ha fet de la meva vida, fixant la vista enllà per intentar no perdre-li la pista. Però m'he adonat que cal enfocar de nou els ulls a la visió més propera, perquè mentre em capficava en preguntar-me què havia passat per veure aquella persona que s'allunyava, no havia vist que a la meva esquena s'anaven apropant d'altres que volien compartir camí amb mi.

Hi ha ferides que costen de tancar i coses que no ajuden, però confio que el temps ho cura tot, encara que quedin cicatrius. He après a gaudir dels bons moments; desgraciadament he après que la salut s'ha de disfrutar quan es té i que dir “t'estimo” no és deixar el cor al descobert, sinó demostrar que el vols compartir i el tens prou fort com per fer-lo viure. He après que la gent que és tan important en alguns moments de la vida, acabarà marxant, perquè la vida necessita tenir les dues cares i que somriures i llàgrimes queden compensats al final de la travessa. Els que un dia et fan somriure, probablement l'endemà et faran plorar, però sigui com sigui hauran despertat sentiments en tu. T'hauran fet feliç i t'hauran recordat que no s'han de tenir en compte les llàgrimes quan són aigua salada que cauen dels ulls, sinó quan es transformen, a la llarga, en somriures de nostàlgia i bons moments.

Però també crec que hi ha persones que un cop arriben a la teva vida, s'hi queden per sempre. Són gent que potser es distancien en alguns moments, potser els arribes a perdre la pista, però sempre acaben tornant. O potser són gent que mai han marxat, que quan tant quan miraves a l'horitzó, com quan enfocaves de nou la vista al costat, t'estaven agafant la mà, disposats a abraçar-te i a dir-te el que potser no volies sentir, però era necessari fer-ho. Són gent que ho volen compartir tot amb tu, però raccionadament perquè no estigui en excés ni en escassesa. Potser la gent amb qui aconsegueixes arribar a aquest equilibri són els vertaders amics. Aquells amb qui mai et cansaries d'estar, amb els qui es fan curtes les hores i els qui després durant dies els trobes a faltar. Potser és aquesta la màgia de l'estimació, potser aquest “trobar a faltar” és un “t'estimo i no vull perdre't mai”, un “m'agradaria abraçar-te en aquests moments perquè he pensat en tu, però no et tinc davant”, un “sé que sempre podré comptar amb tu”. Estic segura que només trobem a faltar les persones que realment el nostre cor estima. La resta acaben sent oblidats per aquest òrgan capritxós que ens guia a cegues en el món dels sentiments.

Fa temps que vaig aprendre que s'ha de somniar i ser feliç, però a més he après que per fer-ho calen tristeses i somnis trencats. I que el més important és tenir-se a un mateix, cuidar-se l'ànima i somriure per dins, per poder després compartir absolutament tot amb els altres. He après que cada dia és únic i val la pena viure'l, tant si voldries que no s'acabés mai, com si voldries fer venir ràpid la nit i llevar-te l'endemà.

Finalment, he après que dient “GRÀCIES”no cal afegir-hi noms. Qui ho sent, ho entèn.