He après

Hi ha moments a la vida que et sents sol, que veus que qui tenies a prop s'ha allunyat. No saps en quin moment la distància va començar, no saps si vas fer res mal fet, no saps si alguna paraula o algun gest insignificant per a tu va ser important per l'altra persona. Però potser creus que la distància no ha començat així, que no hi ha hagut un punt de partida, o que aquest punt no ha estat per culpa teva i era l'altra la persona que necessitava distanciar-se.

Aquest cop no m'amagaré darrera de frases impersonals. Jo m'he sentit així sovint. He sentit que estava sola, que quan volia tenir un amic al costat sabia que no podia disposar d'ell les 24 hores i havia de seguir endavant. He vist allunyar-se cada persona que ho ha fet de la meva vida, fixant la vista enllà per intentar no perdre-li la pista. Però m'he adonat que cal enfocar de nou els ulls a la visió més propera, perquè mentre em capficava en preguntar-me què havia passat per veure aquella persona que s'allunyava, no havia vist que a la meva esquena s'anaven apropant d'altres que volien compartir camí amb mi.

Hi ha ferides que costen de tancar i coses que no ajuden, però confio que el temps ho cura tot, encara que quedin cicatrius. He après a gaudir dels bons moments; desgraciadament he après que la salut s'ha de disfrutar quan es té i que dir “t'estimo” no és deixar el cor al descobert, sinó demostrar que el vols compartir i el tens prou fort com per fer-lo viure. He après que la gent que és tan important en alguns moments de la vida, acabarà marxant, perquè la vida necessita tenir les dues cares i que somriures i llàgrimes queden compensats al final de la travessa. Els que un dia et fan somriure, probablement l'endemà et faran plorar, però sigui com sigui hauran despertat sentiments en tu. T'hauran fet feliç i t'hauran recordat que no s'han de tenir en compte les llàgrimes quan són aigua salada que cauen dels ulls, sinó quan es transformen, a la llarga, en somriures de nostàlgia i bons moments.

Però també crec que hi ha persones que un cop arriben a la teva vida, s'hi queden per sempre. Són gent que potser es distancien en alguns moments, potser els arribes a perdre la pista, però sempre acaben tornant. O potser són gent que mai han marxat, que quan tant quan miraves a l'horitzó, com quan enfocaves de nou la vista al costat, t'estaven agafant la mà, disposats a abraçar-te i a dir-te el que potser no volies sentir, però era necessari fer-ho. Són gent que ho volen compartir tot amb tu, però raccionadament perquè no estigui en excés ni en escassesa. Potser la gent amb qui aconsegueixes arribar a aquest equilibri són els vertaders amics. Aquells amb qui mai et cansaries d'estar, amb els qui es fan curtes les hores i els qui després durant dies els trobes a faltar. Potser és aquesta la màgia de l'estimació, potser aquest “trobar a faltar” és un “t'estimo i no vull perdre't mai”, un “m'agradaria abraçar-te en aquests moments perquè he pensat en tu, però no et tinc davant”, un “sé que sempre podré comptar amb tu”. Estic segura que només trobem a faltar les persones que realment el nostre cor estima. La resta acaben sent oblidats per aquest òrgan capritxós que ens guia a cegues en el món dels sentiments.

Fa temps que vaig aprendre que s'ha de somniar i ser feliç, però a més he après que per fer-ho calen tristeses i somnis trencats. I que el més important és tenir-se a un mateix, cuidar-se l'ànima i somriure per dins, per poder després compartir absolutament tot amb els altres. He après que cada dia és únic i val la pena viure'l, tant si voldries que no s'acabés mai, com si voldries fer venir ràpid la nit i llevar-te l'endemà.

Finalment, he après que dient “GRÀCIES”no cal afegir-hi noms. Qui ho sent, ho entèn.