Diada a la menorquina

Vull fer arrels en aquesta illa

per poder anar i venir,

per poder dir que sóc d’aquí quan estic a casa

i “sóc d’allà” quan estic aquí.

Vull que em gronxi la tramuntana,

el migjorn, el xaloc i el garbí.

Vull que em duguin les onades

avui aquí i demà allí.

I somniant desitjo que arribi el dia

quan pugui dir que sóc del meu país petit;

un país que serà ben lliure

i el formarà un gran poble unit;

un poble que respecti la cultura,

la pàtria i els somnis de qualsevol país veí.

Perquè els països no els marca cap mapa,

ni els tractats ni els camins.

Els països els marca el cor de les persones,

la llengua, la cultura i els desigs.

Deixem, doncs, que els països siguin lliures

i els seus desitjos puguin acomplir

per poder dir després a la Història

que tots fem i deixem fer camí.

Feliç Diada Nacional de Catalunya 2012! 

Avui

No hi ha cap dia igual; ni tan sols els moments són iguals l’un de l’altre. I hi ha tants matisos, tantes maneres de veure’ns i conèixer-nos, que cada persona et pot enriquir infinitament.

Feia molts mesos que no escrivia res, mesos en què no he volgut compartir absolutament res de mi, i fins i tot anys, si en traiem alguna excepció. Només ho compartia cara a cara amb els que estaven per abraçar-me. Però avui ho he sentit. He sentit aquella necessitat d’expressar el que sento i saber que el que escriuré no serà gris.

Aquests últims dies m’he despertat amb forces i recuperant-me a mi mateixa, recuperant la part de mi que havia perdut fa anys. I és aquesta força i empenta la que em fa trobar-te a faltar d’una manera que no ho havia fet fins ara. Avui, et trobo a faltar per arreglar el món.

Com podíem ser tan diferents i entendre’ns tan bé? Realment, érem l’exemple de dos extrems. Mai haguéssim votat el mateix, mai haguéssim fet el mateix camí per canviar les coses, però ens encantava aprofitar els moments de trobada per parlar i discutir sobre com avançàvem. I ara, passat aquest temps, crec haver entès que el que fèiem no era simplement discutir l’actualitat, sinó mostrar-nos el respecte mutu que ens teníem a través de les paraules. Jo t’escoltava i tu m’escoltaves. I al cap i a la fi, el que volíem era un món més just; un món on tothom que somniés, pogués veure acomplert el seu somni. Érem uns somniadors nats, i també lluitadors, perquè no dir-ho. Trobo tant a faltar aquelles converses! Des de sempre he sabut que només m’omplien igual si eren amb tu.

Avui tinc les forces per tornar a voler canviar el món, tinc les forces per sentir que cada cop estic més a prop del meu somni i que d’aquí no res hauré fet un pas molt important en el camí. I ara no ho puc discutir amb tu. 


Les coses es fan malbé, les persones vénen i se’n van, però les paraules i els records són per sempre. Avui et sento arreglant el món, mentre t’escolto i els altres miren incrèduls, també, d’aquesta mescla de personalitats. Però sobretot, avui m’ajudes a ser feliç tirant endavant i sabent que estaries orgullós de mi com jo ho estava de tu. Avui, i des de fa mesos, m’ajudes a volar.

Cuida’t molt!


*** No paris mai de somniar i Sigues Feliç! ***