La banqueta visitant (III)

Encara no he assimilat tot el que ha passat aquests darrers mesos. Escric avui la tercera part d’aquesta petita història de sentiments de la meva vida, però aquestes paraules no veuran la llum fins d’aquí uns dies, quan la temporada estigui ja tancada, quan s’hagi acabat i tot hagi quedat enrere, per poder dir realment el que vull a cadascuna de les persones que m’han acompanyat.

Han sigut uns mesos esportivament durs, però ens han fet tan fortes que, al final i sense haver de compartir res més amb ningú que no em vingui de gust, haig de donar les gràcies a les que dia rere dia s’han encarregat d’enfortir-nos a base de cops, de males paraules, de males passades que al final no ens importaven. Gràcies a qui em va atacar des del primer moment; he aconseguit gaudir de la temporada ignorant-la i fent la meva feina quan me l’han deixada fer. Gràcies a qui diu que li tinc enveja; si això l’ha fet sentir més important i jugar al seu màxim nivell, bé per a ella. D’enveja, només en tinc a qui considero per sobre meu, i no és el cas. Gràcies a qui agafava forces quan em veia davant defensant-la i al final acabava abatuda a terra buscant on podia haver-se fet mal; m’ha fet agafar confiança en la meva capacitat de defensa. Gràcies a qui no s’assabenta ni entén mai res a la primera ni del dret; la meva paciència ha assolit nous nivells. Gràcies a qui se li han apujat els fums juntament amb els minuts; s’ha acabat de descobrir i així me n’enduc la imatge real. Els seus noms? Ni calen. Llegint el que he escrit se’m dibuixa un somriure i això és el que compta.

Gerard, sí, això va per a tu. Crec que ja t’ho vaig dir en el seu moment, però per si de cas, vull que sàpigues que et vaig respectar fins l’últim moment, que et defensava, que era conscient de la difícil situació en què et trobaves, que estar entre l’espasa i la paret amb sentiments pel mig no ha de ser gens fàcil, que sé que a la teva manera volies fer algun canvi... fins que vas tirar la tovallola. Si tenies a mig equip recolzant-te, per què no vas trobar la força que et calia? No em penedeixo d’haver parlat amb tu. Tenint en compte tot el que va desencadenar, i el que he hagut d’aguantar, ho tornaria a fer si seguís creient que era pel meu bé, pel teu i pel de l’equip. La culpa d’aquesta temporada no és tota teva, no en la major part almenys. Espero que tinguis més sort i caràcter en la propera temporada amb els teus equips. Estàs ben acompanyat per a aconseguir-ho, no ho desaprofitis.

Víctor, et toca a tu. També t’ho he dit ja en més d’una ocasió, però gràcies! Gràcies per agafar un equip com aquest, pel repte, la paciència i la mà esquerra que calia. Gràcies per la teva imparcialitat, per ser capaç d’obrir els ulls i no quedar-te amb la primera impressió. La teva feina ha fet que tornéssim a agafar embranzida, que aguantéssim el que quedava, que penséssim en una propera temporada molt millor mentre aquesta acabava. Els resultats no han sigut gaire bons, però ho hem intentat i ens sap greu per tu quan les coses no han sortit com voldríem. De vegades no cal una gran experiència passada, sinó creure en una que estigui per venir. No dubtis. Fes el que sentis.

Vane, gràcies per desmarcar-te i veure’ns menys males persones del que volien fer creure. Saps que et volem al grup, a l’equip, com una més, que apreciem el teu joc, que la confiança i el físic es recuperen, i que ets capaç d’aportar molt més del que penses. Espero poder-te seguir d’aprop i defensar-te molts entrenaments més. Com a persona, encara ets millor!

Noies! Ja us toca! Què us dic a vosaltres? Què difícil és escriure-us unes paraules! Us estimo molt, ho sabeu oi? Sense vosaltres aquesta temporada segurament no l’hagués acabada. Som molt més que un equip, som amigues, potser dolentes i independents, però plenes d’energia i unides, capaces de posar la mà al foc si no hi ha secrets. Crec que en aquests moments ja som conscients de tota la força que hem aconseguit, i que d’aquí uns mesos pensarem en el que hem passat i somriurem al veure que ens han fet un favor, que som molt més fortes, que estem més convençudes que el que volem és jugar a bàsquet, que cada cop sabem més el que volem i el que no. He sigut la vostra confident, per dir-ho d’alguna manera, quan necessitàveu parlar i us agraeixo la confiança. He intentat seguir positiva i que no m’afectés, perquè així m’ho havia proposat. Crec que ho he aconseguit, però ara necessito uns dies de desconnexió per tornar a començar. Sé que m’enteneu i que sabeu que estaré sempre disposada a escoltar-vos i comentar la jugada, una per una, totes alhora o com vulgueu! La meva força ve de vosaltres. Ahir vam acabar la lliga; ens retrobem la setmana que ve!

Finalment, toca parlar de mi. Aquesta és l’última banqueta visitant que escric. Ja no té sentit, perquè em sento més local que mai, feliç i tenint el timó de la meva vida entre les mans. Enrere han quedat 7 anys negres. Sento que m’he recuperat, que m’he retrobat, que la felicitat ha tornat del llarg viatge que havia emprès. Sóc feliç, molt feliç, i a mesura que avancen els mesos me n’hi sento més. Em sento plena. Em miro al mirall i torno a reconèixer els ulls que hi veig, aquests ulls de color mel verdós, aquests que ara somriuen i que fa mesos que no ploren i es transformen en marrons. Em miro i sento que tota la força que havia necessitat, ara la puc guardar i anar-la traient en petites porcions. Sento que he hagut de canviar molt durant aquests anys, però que he recuperat la meva essència, que estic preparada per jugar i arriscar-me sense por de caure. És el moment de fer-ho.

I és per tot això que acabo valorant la temporada positivament, pel que he viscut a nivell personal i per l’enfortiment a nivell de grup, i donant les gràcies a un club que s’ha preocupat pel nostre equip i per cadascuna de nosaltres. A principi de temporada sabia que em sentiria com a casa, però això ha sigut molt més. Ara em sento a casa i més local que mai, sense ganes de deixar aquest club per poc que pugui, per rendir al màxim i tornar una mica del que m’ha donat. Qui diu que les segones parts mai són bones? Hi volia tornar i aquí estic! Espero que per molt de temps més pugui cridar ben fort: 1, 2, 3, Cervelló!