Paper i boli

Que pari tot! No em puc concentrar, la feina no avança, la música em distreu i m’acompanya alhora. L’únic que vull és agafar paper i boli i començar a escriure el que em surti. Res de tecnologia. Deixo l’ordinador, aparto el mòbil, apago la música i em faig cas per escoltar-me. Què em passa?

Silenci... I dins meu un remolí de sentiments que cada cop em costa més de controlar i que sé que difícilment sabré descriure i que m’entenguin. S’acosta el final de curs, el final de temporada, i tot el que això implica. Estic nerviosa. El cansament acumulat, les classes continuades, alumnes que ja no vindran, altres que apareixeran a últim moment, coses per preparar, etc. A la clínica tot continuarà igual (o millor). Al bàsquet... bé, millor deixem el tema per a un altre moment. La tercera part de la banqueta visitant arribarà aviat, un cop acabat tot.

I entre tants sentiments noto una força, una energia, una empenta que no em deixa parar quieta i que em faria córrer per la muntanya i cridar ben fort. Una força que, tant positiva com pot arribar a ser, pot tornar-se negativa al primer canvi. Perquè sóc tan feliç que el mínim desequilibri imprevist es transforma en una bomba d’energia a punt d’explotar, perquè la impulsivitat em guanya i perquè aquests dies el cor ha pres el control.

Necessito que estiguem bé. Necessito saber que el sobreesforç que estem fent no ens està passant factura transformant-se en fragilitat. Sé que aguantarem l’últim tram i que després podrem parlar més amb calma, però no vull que sigui a un preu massa elevat que ens hagi desgastat. Sento que us voldria veure cada dia, entrenar cada dia, per seguir convencent-nos que podem i que aguantarem. Vosaltres sou una part important de la meva felicitat i no pas precisament pel que vivim en pista. Em sap greu que aquesta impulsivitat guanyi terreny en alguns moments i l’intento controlar. Segur que m’enteneu. I em sap greu.

Espero poder seguir-vos explicant moltes coses a les voltes de reconeixement, arribar a entrenar amb un somriure i concentrar-me en el bàsquet i no en altres coses, encara que això impliqui no sentir alguns comentaris del míster jejeje però ja sé que esteu aquí per fer-m’ho arribar uns quants cops. Queda poca temporada i poc curs i tot s’anirà destensant al meu voltant. Les situacions es relaxaran i arribarà el moment d’entrenar amb més ganes que mai, arribant puntual sense haver de córrer, gaudint de cada jugada en equip. Deixem que arribi. I que la felicitat no marxi. Qui hagi de triar, ho farà bé. Sí que et volem! :)