Quantes combinacions de lletres podem arribar a crear amb el nostre
abecedari? Quantes d’elles prenen significat i estan associades al que volem determinar?
Aquestes són les paraules. Són les combinacions a les que hem donat un valor.
D’aquesta manera, i un cop les necessitats bàsiques d’expressar les coses
materials per comunicar-nos queden cobertes, les paraules s’obren per intentar
expressar els sentiments, els pensaments, per alliberar el que passa per la
ment i volem que l’altra gent sàpiga. Però, per què alguns pensaments queden
recollits per sempre i altres ni tan sols han passat de ser un petit tros de
paper que ningú més que l’autor ha llegit? Qui determina la importància d’aquelles
paraules? L’autor, en crear-les, busca expressar-se, compartir, empatitzar,... Qui
realment fa augmentar de dimensió el que un autor posa per escrit és el lector.
Quan escric, la majoria de vegades ho faig per a mi. Si alguna vegada
escric per a algú, aquesta persona ho sap, perquè ho poso de manifest, perquè
entre les paraules que per altres només formen part del text hi ha claus de
petites o grans històries que sé que em connectaran directament amb la persona
a qui va dirigit. Penjo alguna de les coses que escric (no totes) per la
confiança que us tinc i em teniu, perquè no sou pocs els que m’heu demanat que
ho comparteixi perquè us agrada llegir-ho. Però, si us fixeu, si em coneixeu,
si sou capaços de veure més enllà que paraules mitjanament ordenades, us
adonareu que mai he fet servir les paraules per encarar-me amb ningú. Perquè “encarar-se”
és això, és dir les coses a la cara, és no escriure o actuar d’una manera i
després dir altres coses que no són veritat o, simplement, no fer
interpretacions subjectives alentades per una suposada raó social.
Les paraules no ho expressen tot amb claredat; ni són importants en
escriure-les, ni s’entenen per a tothom igual. Cadascú se’n fa una idea segons
el que rep o el que creu que l’autor vol expressar. O potser segons el que vol
que l’autor expressi per poder llavors contraatacar... Massa retorçat? A mi ja
no em sorprèn res. No m’agrada que s’aprofitin els meus pensaments i opinions,
i recalco “meus”, per a jutjar-me o posar-me etiquetes oportunistes, però
encara menys que s’expandeixin i es considerin “nostres”, és a dir, de la gent
que m’envolta i m’estima. Que els que jo estimo, per a mi són intocables i, si
algun dia volguéssim compartir un escrit, no me n’apropiaria l’autoria.
Però bé, com ja he dit, el valor que poden prendre les paraules depèn del
lector. I si el lector dóna importància a les meves, em fa sentir important.
Llàstima que, de vegades, no sigui justament això el que busqui quan ho
llegeix... Ho sento per ell, doncs.
Pel que fa a mi, un foc sense llenya s’acaba extingint per ell sol, no cal
ni dedicar-hi esforços. Però si algú vol saber realment què vull dir quan
escric, pregunteu-m’ho abans de fer-ne anàlisis subjectives que puguin influir
en d’altres persones. Que per a mi, encarar-me, vol dir intercanviar opinions
mirant-nos als ulls. Aquest és el valor que jo li dono a aquesta paraula.
Cadascú que li doni el seu.
