Fa dos anys i mig vaig escriure sobre el que sentia d’estar a la banqueta
visitant, veient el que havia sigut el meu equip dividit esportivament en dos i
jo sense formar part de cap dels dos grups.
Finalment, vaig acabar com a local altre cop unes temporades després.
Ara tot ha canviat. Es podria dir que tornaré com a visitant, però no ho
sento així. Allà ja no hi tinc ningú, cap grup dividit, cap amiga en un equip
reestructurat, cap lligam amb un club on no m’he sentit valorada i, fins i tot,
tampoc volguda. Deu ser que estic inscrita en una llista negra per algun motiu
que no conec ni m’han fet saber. Però no m’he endut cap sorpresa. Sabia que era
la que tenia el peu més a prop de la porta. Jo mateixa volia marxar d’allà. Per
què quedar-me en un lloc on no et volen ni es preocupen per tu si es tracta
d’esbarjo?
Escric això havent deixat passar mesos pel mig, després d’haver lluitat per
un nou equip i havent-ho aconseguit. Escric això ara que comença una nova temporada
en la qual em sento local. Tinc amb mi a qui vull tenir i tindré el plaer de
jugar amb elles cada cap de setmana, de compartir tantes coses en cada
vestidor, en cada partit, en cada entrenament. Sento que arribo tard, que dues
setmanes de diferència és massa temps, però les ganes són tantes que pressento
que aquesta serà una temporada grandiosa! Serem un equip motivat pel que ens ha
costat aconseguir-ho, per les ganes de jugar a bàsquet i no que sigui un
passatemps per omplir les hores lliures o veure les amigues. Aquesta és la
impressió que em vaig endur de vacances i espero trobar-lo igual.
Aquest serà el nostre any, noies! Haurem de treballar molt i esforçar-nos
per unir les forces i l’experiència, però si ho aconseguim, estic segura que serem
un gran equip!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada