El valor de les paraules

Quantes combinacions de lletres podem arribar a crear amb el nostre abecedari? Quantes d’elles prenen significat i estan associades al que volem determinar? Aquestes són les paraules. Són les combinacions a les que hem donat un valor.

D’aquesta manera, i un cop les necessitats bàsiques d’expressar les coses materials per comunicar-nos queden cobertes, les paraules s’obren per intentar expressar els sentiments, els pensaments, per alliberar el que passa per la ment i volem que l’altra gent sàpiga. Però, per què alguns pensaments queden recollits per sempre i altres ni tan sols han passat de ser un petit tros de paper que ningú més que l’autor ha llegit? Qui determina la importància d’aquelles paraules? L’autor, en crear-les, busca expressar-se, compartir, empatitzar,... Qui realment fa augmentar de dimensió el que un autor posa per escrit és el lector.

Quan escric, la majoria de vegades ho faig per a mi. Si alguna vegada escric per a algú, aquesta persona ho sap, perquè ho poso de manifest, perquè entre les paraules que per altres només formen part del text hi ha claus de petites o grans històries que sé que em connectaran directament amb la persona a qui va dirigit. Penjo alguna de les coses que escric (no totes) per la confiança que us tinc i em teniu, perquè no sou pocs els que m’heu demanat que ho comparteixi perquè us agrada llegir-ho. Però, si us fixeu, si em coneixeu, si sou capaços de veure més enllà que paraules mitjanament ordenades, us adonareu que mai he fet servir les paraules per encarar-me amb ningú. Perquè “encarar-se” és això, és dir les coses a la cara, és no escriure o actuar d’una manera i després dir altres coses que no són veritat o, simplement, no fer interpretacions subjectives alentades per una suposada raó social.

Les paraules no ho expressen tot amb claredat; ni són importants en escriure-les, ni s’entenen per a tothom igual. Cadascú se’n fa una idea segons el que rep o el que creu que l’autor vol expressar. O potser segons el que vol que l’autor expressi per poder llavors contraatacar... Massa retorçat? A mi ja no em sorprèn res. No m’agrada que s’aprofitin els meus pensaments i opinions, i recalco “meus”, per a jutjar-me o posar-me etiquetes oportunistes, però encara menys que s’expandeixin i es considerin “nostres”, és a dir, de la gent que m’envolta i m’estima. Que els que jo estimo, per a mi són intocables i, si algun dia volguéssim compartir un escrit, no me n’apropiaria l’autoria.   

Però bé, com ja he dit, el valor que poden prendre les paraules depèn del lector. I si el lector dóna importància a les meves, em fa sentir important. Llàstima que, de vegades, no sigui justament això el que busqui quan ho llegeix... Ho sento per ell, doncs.

Pel que fa a mi, un foc sense llenya s’acaba extingint per ell sol, no cal ni dedicar-hi esforços. Però si algú vol saber realment què vull dir quan escric, pregunteu-m’ho abans de fer-ne anàlisis subjectives que puguin influir en d’altres persones. Que per a mi, encarar-me, vol dir intercanviar opinions mirant-nos als ulls. Aquest és el valor que jo li dono a aquesta paraula. Cadascú que li doni el seu.